Moltes gràcies a tots i totes els que heu vingut a recordar aquesta gran persona que era en Gregori i a tothom que sabem que haurieu volgut estar-hi. Moltíssimes gràcies a tothom qui d'una manera o altra ha contribuït a poder-li fer aquest homenatge tant merescut al Gregori.
Aquí us deixem el text que feia de fil conductor de l'acte i l'audiovisual que hem passat:
PRIMERA PART
Permeteu-me que avui us llegeixi un vell conte que he trobat i que parla d’Horta, de llibertat, de lluita i d’un personatge singular.
Diuen les velles llegendes de la Vila d’Horta que un dia va viure, dalt de tot de la Vila, un gran home. Bé, potser no podríem dir-ho així. Qui el coneixia assegura que gran, gran no és del tot exacte. De fet sembla ser que era baixet i més aviat escardalenc, Això sí diuen que era tot cor. I potser sí que podríem dir que tenia una personalitat que desbordava el seu cos. Sembla ser que quan ja no hi era tothom que el coneixia el va trobar a faltar i que molta gent es va reunir als Lluïsos per recordar-lo. Potser pensareu que va ser algú famós, un futbolista, un cantant o un gran científic. Doncs no, com en molts contes va ser un sastre petit i discret però que va passar a formar part inesborrable dels records.
Gregori! així es deia el nostre personatge. De fet es deia Gregori Giménez, però possiblement poca gent coneixia el seu cognom. Quan algú preguntava quin Gregori la resposta sempre era la mateixa el Gregori de l’Ana, o al revés també, l’Ana del Gregori. Però aquí ja hi arribarem. Com us deia el nostre personatge es deia Gregori i si forma part de les històries d’Horta és perquè durant molts anys va ser part del paisatge del barri. Del paisatge que es mou, és clar. En aquella època, a casa nostra, al nostre barri, les coses es van haver de suar, de reivindicar i de lluitar. I això ho feia gent del carrer, senzilla, compromesa. I en Gregori era un d’aquests. Sempre amb la seva presència discreta, però sempre amb la seva presència.
Va formar part molt activa de l’Associació de Veïns i Veïnes ja des del 1975. I no us cregueu no, amb la tonteria, tota aquella gent va aconseguir moltes fites. Que si el CAP del carrer Lisboa, que si el Parc de l’Amistat, que si desmantellar els ous del Porcioles (els de Collserola, clar), que si la Masia de Can Fargues, que si van aturar definitivament el túnel d’Horta (bé això no recordo si ell ho va acabar veient del tot o no, perquè ja fa massa temps, però el que és segur és que va estar a l’inici d’una lluita tan important). I no tan sols lluitant pels equipaments per a tothom, sinó donant la cara per aquells que més ho necessitaven però que menys cridaven, per exemple donant suport a la sala de venopunció o al centre per a persones sense sostre.
Però no tan sols va formar part de l’Associació de Veïns i Veïnes, també va ser part activa de projectes de solidaritat amb Boyeros a Cuba o de suport al Poble Sahrauí, que llavors encara no era lliure. O bé tota la seva tasca defensant una sanitat pública de qualitat que tant va costar d’aconseguir i que una mica més i li prenen. Tanta lluita i tan arrelada a Horta! I tanta Festa Major...
Però aquest conte ens permet recordar avui aquelles paraules que van dir persones de les entitats, em ve de gust recordar les intervencions del Lluís de la Plataforma Salvem Can Fargues, de la Rosa de l’Associació de Veïns i Veïnes, de la Núria de Sàhara Horta i de la Roser de la Coordinadora d’Entitats.
SEGONA PART
Ho veieu? La gent de les entitats se l’estimava per la seva actitud. Avui, tant anys després, em costa explicar-vos quines eren les lluites de les entitats a Horta, resulta tan estrany! Però el que us diré ara encara us pot resultar més surrealista.
Continuem amb el nostre conte. El Gregori sempre va estar vinculat a la política. I va estar militant quan la política era un compromís que tothom entenia com a noble i va seguir actiu quan molta gent va posar en dubte la política. Al llarg de tota la seva vida va estar compromès amb els mateixos ideals, i no dubteu que avui hi seguiria. Al final del franquisme i amb l’arribada de la Transició, tenia clar el que era, ell era comunista i republicà.
Ara sí que potser m’embolico si miro d’explicar-vos això si no heu conegut la història. Però ho diré ras i curt, creia en la justícia social, en la igualtat d’oportunitats i en la necessitat de construir una societat millor.
La bandera tricolor de la república formava part del seu univers, la internacional resumia bona part dels seus anhels.
Va formar part del PSUC, formalment des del 1977 i no gaires setmanes abans de morir encara seguia fent campanya electoral donant suport a Iniciativa per Catalunya. Això sí que sembla un conte, la fidelitat a una manera d’entendre el món tota una vida i de manera desinteressada. I no només al partit, també va ser molt actiu a CCOO, el seu sindicat, defensant els drets laborals del seu sector tèxtil o posteriorment de la sectorial de transports. Les coses, políticament van canviar molt al llarg de la seva vida i més que van canviar després.
Però deixeu-me que faci memòria i recordi les paraules de l’Antonio, que va militar amb ell al PSUC, i del Ricard, amb qui va compartir projecte a Iniciativa.
TERCERA PART
Si acabés aquí la meva història pensaríeu que en Gregori va ser una gran personalitat pública. Però llavors em preguntaríeu? I no tenia vida privada i no tenia família?
Si no parléssim de que el Gregori era un personatge únic i genial amb els seus amics i la seva família no entendríeu perquè val la pena que avui, tant temps després, encara se’l recordi. Va néixer el 15 de desembre de 1934 a Puertollano, Ciudad Real, i va ser el 7è de 8 germans. Amb 4 anys arriba a Barcelona i viu al Raval fins l’any 1958 quan es casa amb l’Ana i ve a viure a Horta. Això sí també va sentir com a pròpia la terra de Cantàbria.
Diuen que era genial com a avi de quatre nets, pare d’un fill i una filla, sogre o amic. I diuen, que poques persones havien conegut un carinyo tan sincer com el que vivia amb la seva dona, la seva inseparable Ana. Ni aquest conte ni cap bolero serà capaç d’explicar-ho... Diuen que no parava de fer bromes, d’emprenyar a tothom per aconseguir un somriure. Parlen de que era una mica entremaliat, un murri i que darrera d’aquella imatge de senyor ben vestit, elegant i respectable hi havia encara un vailet amb ganes de jugar. Parlen de que quan la salut ja li anava fallant sempre mirava de posar bona cara i que feia l’esforç per no perdre’s res, sempre ajudant. I diuen i diuen... perquè aquest conte mai s’acaba.
Però sabeu com me l’imagino jo? Me l’imagino ballant. Cada cop que escolto un tango o un bolero els peus se me’n van i tararejo aquestes històries d’amor, sovint tristes i que ens provoquen nostàlgia. I m’imagino al Gregori, ben mudat, somrient-me amb cara burleta i convidant-me a ballar. Si a Horta avui encara recordem la seva llegenda és perquè va fer molt pel nostre barri, és perquè va estar compromès al llarg de tota la seva vida però també perquè enamorava a la gent.
I no és per menys, voleu escoltar com el recordava la seva família? Ara podreu escoltar què deien dos dels seus nets, el David i el Miquel, i també d’un dels seus fills, el Xavier.
COMIAT
No us hagués semblat fantàstic poder-lo conèixer? Jo molts cops hi he pensat. Us imagineu el que representa estar al costat d’una persona honesta i discreta, divertida i lluitadora, ballarina i somniadora, familiar i generosa? Tanquem els ulls i fem l’esforç d’imaginar-ho i sobretot de pensar que val la pena intentar ser així. Si ho aconseguim segur que ell somriurà. Gràcies Gregori.
